"CLIC"

NECESSITAT DE TORNAR-HI?

Han passat dos anys???!!!!.

Miro endins i tot ha canviat. Alguna cosa ha fet "clic".
Miro enfora i tot segueix igual. Malgrat algún "clic" els ploms fa massa temps que vàren saltar, i el lampista té massa feina, com sempre.

O potser no?

En qualsevol cas: SEGUIM AQUÍ. TOSSUDAMENT ALÇATS.

DOBLE PERSONALITAT?

Ells diuen "perro viejo" i "mosquita muerta" allà on nosaltres diem "gat vell" i "gata maula".

La sort màxima de la rifa és un masculí "el gordo", allà, i un femení, "la grossa", aquí.

De la dona de Sant Josep els espanyols destaquen que sigui "Virgen" i nosaltres que sigui "Mare (de Déu)".

Ells paguen "impuestos", que ve d'"imponer", i nosaltres "contribucions" que ve de "contribuir".

Els espanyols desvergonyits ho són del tot, no tenen gens ni mica de vergonya, ja que són uns sinvergüenzas", mentre que els corresponents catalans són, només, uns "poca-vergonyes".

Com a mesura preventiva o deslliuradora, ells toquen "madera" quan nosaltres toquem "ferro".

Allà celebren cada any les "Navidades" mentre que aquí amb un sol "Nadal" anual ja en tenim prou, com en tenim prou també amb un "bon dia" i una "bona nit" cada vint-i-quatre hores, enfront dels seus, múltiples buenos días" i "buenas noches" diaris.

A Espanya es veu que ho donen tot "dar besos, abrazos, pena, paseos ... " mentre que als Països Catalans donem més aviat poc, ja que ens ho hem de fer solets "fer petons, abraçades, pena, un tomb...".

Ells acaben l'any a la "noche vieja" i nosaltres el comencem al "cap d'any" i també cada setmana ells se'n van de "fin de semana" i nosaltres de "cap de setmana"

Allà diuen "¡oiga!" quan aquí filem mes prim amb un "escolti!"

Dels ous de gallina que no són blancs, ells en diuen "morenos" i nosaltres "rossos", colors que s'oposen habitualment parlant dels cabells de les persones.

Dels genitals femenins, allà vulgarment en diuen "almeja" i aquí "figa", mots que designen dues realitats tan diferents com és un mol·lusc salat, aspre, dur, grisenc i difícil d'obrir, en un cas, i, en l'altre, un fruit dolç, sucós, tou, rogenc i de tacte agradable i fàcil.

Mentre ells "hablan" -i fan!- aquí "enraonem", és a dir, fem anar la raó, sense èxit, tanmateix.

Allà per ensenyar alguna cosa a algú "adiestran" i aquí "ensinistrem". Més enllà dels conceptes polítics actuals, els uns basen l'ensenyament sobre la "diestra" (dreta) i els altres sobre la "sinistra"(esquerra)...

Tenen paraules que no sabem com traduir com "endiosado" i nosaltres en tenim que la feina que tenen per traduir com "seny" o "mesell".

Tota una concepció del món, doncs, s'endevina rere cada mot d'una llengua, perquè la llengua és l'expressió d'un comportament col·lectiu, d'una psicologia nacional, diferent, no pas millor o pitjor que altres. No es tracta, en conseqüència, de traduir només, sinó d'entendre. Per això, tots els qui han canviat de llengua a casa, al carrer, al treball, no únicament canvien de llengua, també canvien de punt de vista.

I SI...?

"¿DERECHOS ADQUIRIDOS ILEGÍTIMAMENTE?

Contaré una historia de política ficción. Que cada lector establezca las analogías que considere adecuadas.

Año indeterminado del segundo milenio. Marruecos, con el apoyo de otros países africanos que quieren tener fácil acceso a los mercados europeos, invade España e instaura en ella una dictadura militar. Como contrapartida a un pacto previo de cooperación, Marruecos cede Cataluña y Baleares a Francia. Las instituciones y las leyes españolas son abolidas, y la nueva administración impone un férreo centralismo con alcaldes-marioneta controlados desde Rabat.

La disidencia política será considerada una grave insumisión y un atentado a la unidad del Imperio marroquí, y en última instancia podrá suponer la pena de muerte.

Una de las primeras medidas del nuevo poder establecido es imponer el árabe como única lengua oficial y prohibir el castellano. El nuevo poder establecido ridiculiza la lengua castellana y enseña en las escuelas que se trata de un habla folclórica no apta para usos científicos ni para la alta literatura; de hecho, desde las universidades se llega a teorizar que el castellano es un derivado bastardo del italiano. Parte de la población castellanohablante, hastiada por los continuos inconvenientes que encuentra al usar su lengua, va abandonando el castellano e incluso decide no hablarlo con sus hijos para evitarles el sufrimiento y la infelicidad de hablar una lengua proscrita que sólo les puede traer problemas. Otros resisten. Sea como fuere, nadie se atreve a usar el castellano con desconocidos por miedo a ser delatado por los vecinos —nunca se sabe dónde pueden estar los agentes de los servicios de información marroquíes.

Varios escritores de habla castellana, ante la perspectiva de publicar en árabe o simplemente no poder publicar nunca, se pasan al árabe. Otros prefieren publicar clandestinamente en castellano, con el riesgo de ser torturados y encarcelados.

Mientras, millones de marroquíes emigran a España, que, a pesar de la altísima presión fiscal impuesta desde Rabat, es una de las regiones más prósperas del Imperio marroquí. Alrededor de un 10% del PIB español vuela cada año hacia el resto de Marruecos para financiar las atrasadas infraestructuras africanas y los palacios de las autoridades locales afectas al Régimen. Las consignas del poder marroquí van haciendo mella entre los españoles: "Castellanohablantes, no seáis aldeanos y olvidad una lengua que sólo os perjudica. El árabe os dará acceso a una comunidad lingüística de más de doscientos millones de personas, que os interesa porque os abre la puerta a las muy provechosas relaciones comerciales con todo el mundo árabe. Los esencialistas defensores del castellano no responden más que a peligrosas consignas etnicistas que quieren tratar a los españoles de cultura árabe como extranjeros en su propio país. El mundo árabe está por la unión de todos sus pueblos, y querer levantar banderas particularistas no hace más que exacerbar artificialmente las diferencias y poner en peligro la convivencia. ¡No levantemos fronteras innecesarias! ¡Seamos universalistas!" Los empresarios españoles intentan aprovechar la situación en la medida de lo posible y venden productos varios al mercado africano. Así va pasando el tiempo, y los españoles, aunque luchan en la clandestinidad contra el régimen militar marroquí, no consiguen recuperar las libertades que les fueron arrebatadas.

Al cabo de un siglo, a partir de una serie de carambolas políticas, el poder marroquí se muestra decidido a avanzar hacia la instauración de la democracia en todo el Imperio. España gozará a partir de ahora de cierta autonomía como región marroquí descentralizada y el castellano recuperará la oficialidad. La soberanía recaerá sobre todo el pueblo marroquí, cuya unidad será indisoluble, a pesar de que desde la oposición española al régimen de Rabat se defiende que los españoles deberían poder decidir su futuro sin condicionantes.

Desde Rabat los herederos políticos del régimen anterior sostienen que el único pueblo con entidad política reconocida será el pueblo marroquí, del cual los españoles forman parte. Además, el árabe predominará como lengua común de todos los marroquíes, siendo obligatorio su conocimiento en todas las provincias del Imperio, incluidas las españolas.

En el momento de acceder a la democracia, varias generaciones se han escolarizado exclusivamente en árabe y el castellano hablado ha sufrido una gran arabización. Reconocidas figuras del mundo de la cultura española declaran que sería de justicia recuperar la situación lingüística previa a la invasión, ya que de no haber sido por ésta, España habría contado con los instrumentos políticos necesarios para integrar a la inmigración en su propia lengua; la clase política marroquí los descalifica y los tilda de imperialistas por querer imponer el castellano a todos los árabes que viven en la región española, que «son tan españoles como las familias que han vivido en España durante muchas generaciones».

El mantenimiento de la oficialidad del árabe no está en cuestión, ya que los muchos árabes que viven en las provincias castellanohablantes «tienen unos derechos lingüísticos que no pueden ignorarse». Algunos historiadores y sociolingüistas marroquíes dicen que, además, el factor decisivo para la arabización de España fue que a los españoles les convenía el árabe para poder comerciar con los países árabes y que los españoles adaptaron el árabe por conveniencia, que la prohibición del castellano durante un siglo no tuvo nada que ver con el hecho de que el árabe se convirtiera en la lengua predominante en la calle y la percibida como vehículo más útil de comunicación por la gran mayoría de la nueva inmigración"

És d'un llibre "500 preguntas al nacionalismo español" d'Oriol Vidal.

I Al-jazzira farà un reportatge sobre els drets lingüístics dels àrabs, o es prohibirà TVE a Ceuta, Melilla i Les Canàries.

Amb tot això de Casablanca, ves a saber...

Ses orbites en sincronia

En aquestes setmanes de silenci electrònic, d’acord amb les dates de calendari que vivíem, un conflicte ha esdevingut, i els sentiments, guanyadors en aquesta batalla inòcua, han exercit el seu merescut regnat en els dies següents.

Confonent-se ells mateixos a mode d’oxímoron vital o construint parcel·les de plaer on poder-hi anar a passar uns dies, quan el signe dels combats sigui un altre.

Aviat el contraatac de la raó retornarà l’equilibri, però fins aleshores disfrutem d’aquests carnestoltes mentals, cremem el ninot pèlroig, i que ses velles s’aixafin de riure!

AFERS EXTERIORS

Avui he llegit un d'aquells articles tant políticament correctes de la premsa nostrada, apel·lant a la moderació i a la intel·ligència davant de certes actituds ancestrals d'aquest Estat que ens és Metròpoli. En ell, no sense raó, s'advertia de la inoportunitat del "pit i collons", de la "rauxa" que a vegades aquest poble nostre aplica en la resolució de les seves mancances. De fet, jo no recordo l'última vegada que ho ha fet, però entenc i comparteixo la opinió d'aquells que creuen que aquesta no és la millor manera de fer els coses.

Tanmateix, tampoc hem de caure en aquell seny, eufemisme de covardia, que sempre (i de mostres d'aquest si que n'he vist masses) ens ha caracteritzat. Potser caldria que d'una vegada per totes acceptessim la tossuda realitat, la desaparició com a comunitat diferent i l'adhesió voluntària (si, encara que ens molesti a alguns, però "voluntària") a l'actual estat de coses. La nostra història recent (de trescents anys ençà) és un exemple de llibre del que son els processos colonitzadors (derrota militar -1714, 1939-, expoli econòmic i finalment la darrera de les etapes assimilació o anhilació cultural amb la complaença del propi poble colonitzat). El procés ha estat més llarg que el d'altres, no pas per la nostra resistència o capacitat de reacció, sino per la incompetència històrica del colonitzador.

Hem acceptat, ara de grat, formar part d'un dels estats més retrassats d'Europa, amb un nivell de semialfabetisme més que alarmant. Un poble que després de canviar-se el nom de Castella pel d'Espanya, ha exportat al món paraules com "guerrilla" o "pronunciamiento". Un poble que té aquells mots que necessita -com la resta de pobles del món- i que per tant no és estrany que no tingui l'equivalent del verb "enraonar".
Intel·ligència n'ha de ser l'antídot, és clar. Però aquesta s'ha de saber fer valdre. I sobretot s'ha de tindre un interlocutor mínimament avesat a les regles democràtiques, i els espanyols -i no diré alguns, sino tots, per que cal dir les coses d'una santa vegada tal com són- no en saben res de Democràcia. És un poble messetari, acostumat a acceptar el govern d'aquells que els hi prometen estabilitat, i que té una nul·la concepció del que és l'alternança política, i ja no diguem del respecte de les minories. Només com a curiositat, sabeu quin ha estat el primer país ha usar armes químiques? (que ho preguntin al Marroc). Ara això si ells es permeten el luxe de donar lliçons de democràcia als britànics o als americans. Quins nassos!

Però si no podem aplicar el "pit i collons", pq entre d'altres coses tenim les de perdre; ni tampoc el "seny" doncs no ens porta enlloc i cansa, que carai hem de fer?

Doncs està clar

DIMITIR COM A CIUTADANS!!!

DESAPARÈIXER!!!!

EXÒDE i DIÀSPORA!!!!

Catalans desperdigats pel món com els jueus o els gitanos.

Sense problemes d'aeroports, AVEs ni històries.

Amb ún unic ministeri d'Afers Exteriors, presidit per en Mikimoto!

POC ES POT FER, POC ÉS POSSIBLE ARA

Poc es pot fer quan els sentiments humans expressats en públic, provoquen vergonya d'aquell qui els té. Res és possible quan els sentiments perden pes en la balança enfront la raó, una raó en minúscules. Homeòstasi diuen. Homeòstasi és clar. Equilibri en un món desequilibrat, desquiciat, carn de frenopàtic, i sobre tot refotudament sord. Un món en el que pots mentir amb total tranquilitat, doncs tampoc ningú t'escolta.
Un món del que formem part tant si ens agrada com sino, encara que pensem que des del nostre racó som com aquell llogarret de gals irreductibles.

Doncs si; formo part d'un poble amb un elevat sentit del ridícul, però que per Nadal posa un senyor cagant entre Sant Josep i la Verge Maria! Un poble que com diu aquell senyor que camina, és talment com un llonguet, amb la clenxa ben feta pero que ens ha quedat cru per dintre.

Ara això si, nosaltres celebrem Sant Jordi i no aquesta festa espanyola imposada !! (estan bojos aquests espanyols que fins i tot ho han exportat a tot el món anglosaxó!!). Nosaltres regalem roses i llibres, i no pastissos roses en forma de cor (molt típic de les terres de Castella).

El més trist de tot, és que la nostra por al ridícul i els esforços que fem per evitar-lo, ens fan creure que no fracassem.

14 de febrer. Només una data, estalviem-nos els tòpics sobre el consumisme que l'ha fet seu. Un dia més del calendari, d'un calendari que necessitem omplir de dies de "...". Antropisme fins extrems insospitats!