AFERS EXTERIORS

Avui he llegit un d'aquells articles tant políticament correctes de la premsa nostrada, apel·lant a la moderació i a la intel·ligència davant de certes actituds ancestrals d'aquest Estat que ens és Metròpoli. En ell, no sense raó, s'advertia de la inoportunitat del "pit i collons", de la "rauxa" que a vegades aquest poble nostre aplica en la resolució de les seves mancances. De fet, jo no recordo l'última vegada que ho ha fet, però entenc i comparteixo la opinió d'aquells que creuen que aquesta no és la millor manera de fer els coses.

Tanmateix, tampoc hem de caure en aquell seny, eufemisme de covardia, que sempre (i de mostres d'aquest si que n'he vist masses) ens ha caracteritzat. Potser caldria que d'una vegada per totes acceptessim la tossuda realitat, la desaparició com a comunitat diferent i l'adhesió voluntària (si, encara que ens molesti a alguns, però "voluntària") a l'actual estat de coses. La nostra història recent (de trescents anys ençà) és un exemple de llibre del que son els processos colonitzadors (derrota militar -1714, 1939-, expoli econòmic i finalment la darrera de les etapes assimilació o anhilació cultural amb la complaença del propi poble colonitzat). El procés ha estat més llarg que el d'altres, no pas per la nostra resistència o capacitat de reacció, sino per la incompetència històrica del colonitzador.

Hem acceptat, ara de grat, formar part d'un dels estats més retrassats d'Europa, amb un nivell de semialfabetisme més que alarmant. Un poble que després de canviar-se el nom de Castella pel d'Espanya, ha exportat al món paraules com "guerrilla" o "pronunciamiento". Un poble que té aquells mots que necessita -com la resta de pobles del món- i que per tant no és estrany que no tingui l'equivalent del verb "enraonar".
Intel·ligència n'ha de ser l'antídot, és clar. Però aquesta s'ha de saber fer valdre. I sobretot s'ha de tindre un interlocutor mínimament avesat a les regles democràtiques, i els espanyols -i no diré alguns, sino tots, per que cal dir les coses d'una santa vegada tal com són- no en saben res de Democràcia. És un poble messetari, acostumat a acceptar el govern d'aquells que els hi prometen estabilitat, i que té una nul·la concepció del que és l'alternança política, i ja no diguem del respecte de les minories. Només com a curiositat, sabeu quin ha estat el primer país ha usar armes químiques? (que ho preguntin al Marroc). Ara això si ells es permeten el luxe de donar lliçons de democràcia als britànics o als americans. Quins nassos!

Però si no podem aplicar el "pit i collons", pq entre d'altres coses tenim les de perdre; ni tampoc el "seny" doncs no ens porta enlloc i cansa, que carai hem de fer?

Doncs està clar

DIMITIR COM A CIUTADANS!!!

DESAPARÈIXER!!!!

EXÒDE i DIÀSPORA!!!!

Catalans desperdigats pel món com els jueus o els gitanos.

Sense problemes d'aeroports, AVEs ni històries.

Amb ún unic ministeri d'Afers Exteriors, presidit per en Mikimoto!

POC ES POT FER, POC ÉS POSSIBLE ARA

Poc es pot fer quan els sentiments humans expressats en públic, provoquen vergonya d'aquell qui els té. Res és possible quan els sentiments perden pes en la balança enfront la raó, una raó en minúscules. Homeòstasi diuen. Homeòstasi és clar. Equilibri en un món desequilibrat, desquiciat, carn de frenopàtic, i sobre tot refotudament sord. Un món en el que pots mentir amb total tranquilitat, doncs tampoc ningú t'escolta.
Un món del que formem part tant si ens agrada com sino, encara que pensem que des del nostre racó som com aquell llogarret de gals irreductibles.

Doncs si; formo part d'un poble amb un elevat sentit del ridícul, però que per Nadal posa un senyor cagant entre Sant Josep i la Verge Maria! Un poble que com diu aquell senyor que camina, és talment com un llonguet, amb la clenxa ben feta pero que ens ha quedat cru per dintre.

Ara això si, nosaltres celebrem Sant Jordi i no aquesta festa espanyola imposada !! (estan bojos aquests espanyols que fins i tot ho han exportat a tot el món anglosaxó!!). Nosaltres regalem roses i llibres, i no pastissos roses en forma de cor (molt típic de les terres de Castella).

El més trist de tot, és que la nostra por al ridícul i els esforços que fem per evitar-lo, ens fan creure que no fracassem.

14 de febrer. Només una data, estalviem-nos els tòpics sobre el consumisme que l'ha fet seu. Un dia més del calendari, d'un calendari que necessitem omplir de dies de "...". Antropisme fins extrems insospitats!

RECORD DELS ANTICS

"Tots estem més o menys bojos" Ch. Baudelaire

Arran de converses sobre els Clàssics, minuts nostàlgics del pensar. Mirades enrere i comparacions odioses. De quan l'home era feliç observant la natura i somniant la Bellesa.

Pensaments de Leopardi. Com aquell jove podia pensar i sentir el mateix, fa gairebé dos segles?

Dies contemplatius d'aquells que no es contenten, i envegen a qui només viu la vida.

DIA DE LLUNA

Passat un dilluns de llibre. Núvols, fredor, boira... espessor. En dies com aquest és quan penses per què la vida no és un etern dissabte, amb la lluminositat pròpia de Marina d'Or.

Reunions interminables, en que es planifica tot allò que saps positivament que no es farà. Dinars d'elevat nivell intel·lectual en què el tema més interessant que es tracta és la bondat d'un postre. Mostres de companyerisme sincer, sort, d'aquell que veu els fets amb uns ulls similars al teus. I altres temes banals, que sumats conformen la cartografia de la setmana laboral.

A les nostres vides, diu un, els hi mancaria quelcom sense els dissabtes i el diumenges. I els dilluns? Oblidats, odiats, renegats del nostre transcórre. I tanmateix necessaris, sense passions, equilibrats, aburrits, sense sentiments exaltats... NECESSARIS.

En dies com aquest et preguntes... no et preguntes res.

COMISSIÓ D'OBERTURA

Un blog més... Un altre cas clínic del qui necessita vomitar pensaments contra una pantalla blanca que ni contesta ni reflexiona, talment com tantes pantalles blanques que ens anem trobant al llarg del camí.
El que segueixi no serà més que un exercici que combina hedonisme i catarsi per fer front a aquest temps que ens ha tocat viure, que no hem escollit i que encara que ens haguessin donat la oportunitat de fer-ho l'haguessim desaprofitat. Desaprofitament, el mot que defineix la nostra generació, malbaratament d'energies de voler ser i no poder, de voler avançar i caure, de tornar-se a aixecar i fotre's de nou de lloros; quina llàstima no poder ser més que quintacolumnistes de la mediocritat més absoluta!
Però aquest exercici, que és conseqüència d'un elevat grau d'emprenyamenta, tindrà unes arrels (ui quina paraula més provincina diran des del progressisme-global, els torrecollons del pluriculturalisme -el seu-). Unes arrels que faran que qui escriu ho faci des del particularisme, des d'un petit racó d'aquesta cloaca, que un dia fou mar de civilització.
Si ets dels qui usa paraules com aldea global, postnacionalisme, món sense fronteres... i d'altres collonades, no segueixis llegint, a menys que tinguis aficions sexuals minoritaries. Però si tot i això ho fas, tingues en compte el títol del blog (si es que algú tant pluricultural com tú n'identifica el significat), i tingues present que ja t'he avisat.