Poc es pot fer quan els sentiments humans expressats en públic, provoquen vergonya d'aquell qui els té. Res és possible quan els sentiments perden pes en la balança enfront la raó, una raó en minúscules. Homeòstasi diuen. Homeòstasi és clar. Equilibri en un món desequilibrat, desquiciat, carn de frenopàtic, i sobre tot refotudament sord. Un món en el que pots mentir amb total tranquilitat, doncs tampoc ningú t'escolta.
Un món del que formem part tant si ens agrada com sino, encara que pensem que des del nostre racó som com aquell llogarret de gals irreductibles.
Doncs si; formo part d'un poble amb un elevat sentit del ridícul, però que per Nadal posa un senyor cagant entre Sant Josep i la Verge Maria! Un poble que com diu aquell senyor que camina, és talment com un llonguet, amb la clenxa ben feta pero que ens ha quedat cru per dintre.
Ara això si, nosaltres celebrem Sant Jordi i no aquesta festa espanyola imposada !! (estan bojos aquests espanyols que fins i tot ho han exportat a tot el món anglosaxó!!). Nosaltres regalem roses i llibres, i no pastissos roses en forma de cor (molt típic de les terres de Castella).
El més trist de tot, és que la nostra por al ridícul i els esforços que fem per evitar-lo, ens fan creure que no fracassem.
14 de febrer. Només una data, estalviem-nos els tòpics sobre el consumisme que l'ha fet seu. Un dia més del calendari, d'un calendari que necessitem omplir de dies de "...". Antropisme fins extrems insospitats!
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentari:
I penjàvem asses del campanar i els fotiem sota els orins i visceretes del pobre animal que ara duem enganxat als cotxes...
Publica un comentari a l'entrada